L’adquisició de la casa per part de la família Ferraro-Causa

La primera informació que es té sobre la propietat de la casa on es troba actualment el Museu de Ceràmica de Manises prové de la còpia de l’escriptura de venda judicial de la casa a favor de Bernardo Ferraro el 27 d’octubre de 1784. Aquest era un important comerciant de la ciutat de València, on tenia la seua residència. D’ascendència italiana, pertanyia a la família Ferrari de Gènova i estava casat amb María Rosa Causa.

Aquest document, l’original del qual està assentat en el registre de protocols d’escriptures públiques de la Reial Venda de Tabac de València, fou redactat per l’escrivà públic Francisco Vicente Crespán. S’hi recull que la casa va ser subhastada el dia 20 de febrer de 1784. El remat va tindre lloc al carrer Major de Manises, on es van reunir l’escrivà Francisco Vicente Crespán, l’alcalde Francisco Martínez de Salt i Joseph Marín, alguatzil de la intendència. El pregoner de la vila, Vicente Simó i Amorós, fou l’encarregat de fer la crida. Bernardo Ferraro va oferir 290 lliures i, com a millor postor, ja que ningú dels presents en va millorar l’oferta, se li va adjudicar.

La realització de la venda es va retardar per un conflicte per la propietat de l’immoble, de manera que no va ser fins al 27 d’octubre de 1784 que aquesta es va executar davant de l’escrivà Francisco Vicente Crespán i dels testimonis Vicente Campos i Navarro, i Manuel Valero. Els atorgants eren Manuel Vilches i la seua consort, Rosa Gonsález; i Miguel Andrés i la seua dona, Xaviela Bas, els quals, segons es transcriu al document, exposaven:

“otorgamos que vendemos y damos en venta real por juro de heredad y de perpetua estabilidad para siempre jamás a don Bernardo Ferraro, comerciante, vecino de esta ciudad, presente y más abaxo aceptante, una casa sita en dicha villa de Manises, calle tras Sagrario, que linda con casa de Francisco Monrraval, calle en medio, por su lado con casa de Luis Esteve y por otra con casa de Joaquín Prats y por las espaldas con la muralla de dicha villa y cequia de Quart y Manises”. “Y por tal se la aseguramos por precio de doscientas noventa libras, moneda corriente de este Reyno por que fue rematada”.

Poc després de ser adquirida per Bernardo Ferraro, la casa fou demolida i construïda de nou. Així ho assenyala una nota conservada a l’arxiu de l’MCM. S’hi recull que aquesta operació va costar 3.500 lliures, quantitat que, sumada al que s’havia pagat per la compra, ascendia a la xifra de 3.832,17 lliures.

Les característiques arquitectòniques de l’edifici actual corroboren que es tracta d’una construcció de finals del segle XVIII. A imitació de les cases senyorials de la capital, consta de planta baixa i dos altures que s’articulen mitjançant una escala interior en forma d’espiral. Al’exterior, la façana deixa traslluir aquesta estructura a través dels seus elements:

• Gran portalada central d’accés a la planta baixa.
• Tres balcons per cada altura amb forma atrompetada, reixa de forja amb tornapuntes idecoració amb taulells policroms també de finals del segle XVIII per la part inferior.
• Remat amb ràfel d’ample vol amb entrebigat.

La compra de la casa per Domingo Francisco Ansaldo

La casa va canviar de propietari vint anys més tard. Així apareix enregistrat en la còpia de l’escriptura de venda lliurada per l’escrivà públic Marcos de Cifuentes Hidalgo el 4 d’agost de 1804. El document, l’original del qual està assentat en el registre de protocols d’escriptures públiques d’aquest escrivà, recull la venda de la casa el dia 2 d’agost de 1804 per part de Bernardo Ferraro a Domingo Francisco Ansaldo. Aquest últim era comerciant, veí de València i gendre de Bernardo Ferraro, ja que estava casat amb la seua filla María Rosa Ferraro.

Va ser de nou a través d’una subhasta que la casa va ser adquirida, ja que els béns de Bernardo Ferraro, així com els del seu soci de negocis, Vicente Causa, es trobaven embargats, ja que ambdós havien entrat en concurs de creditors el 3 d’abril de 1794. El 21 de juliol de 1804 va tindre lloc el remat de la casa al major postor, Francisco Sanchis, que va oferir 1.270 lliures i 10 sous en nom i representació de Domingo Francisco Ansaldo. La subhasta es va celebrar a la ciutat de València, concretament a la casa llotja de contractació de sedes. La persona comissionada per a realitzar-la va ser Ángel Plácido de Casas, cònsol degà del consolat i de la resta de cossos de comerç de València, assistit per l’escrivà Marcos de Cifuentes Hidalgo i pel corredor Josef Selma. Actuaren com a testimonis Juan Félix López de Coca, oficial de ploma, i Juan Bautista Selma, porter del Reial Consolat, ambdós veïns de València.

La venda de la casa es va fer efectiva finalment el 2 d’agost de 1804, quan es va redactar l’escriptura pública que acreditava aquesta transmissió. En aquesta, Bernardo Ferraro:

“otorga que vende y da en venta real por juro de heredad para siempre jamás a don Domingo Francisco Ansaldo, comerciante, vecino de esta propia ciudad, para sí, sus hijos y herederos y succesores, una casa sita en la villa de Manises, calle llamada del Tras Sagrario, lindante por delante con casa de Francisco Monrabal, calle en medio, por un lado con casa de Luís Esteve, por otro con la de Joaquín Prats y por las espaldas con la muralla de dicha villa, azequias de Quart y Manises en medio. (…) por precio de mil doscientas setenta libras diez sueldos, moneda corriente de este reyno. (…) Y presente el nominado don Domingo Francisco Ansaldo, comprador, aceptó esta venta en todo y por todo según y como en ella se contiene y recivió por la misma la citada casa”.

Els últims Causa propietaris de l’immoble

La informació respecte a la casa es perd fins que passa a ser propietat del matrimoni format per José Sanchis Pertegás i Vicenta Causa Servet a les acaballes del segle XIX. No sabem, per tant, els detalls de com la casa va arribar a mans d’aquest matrimoni, però veiem que l’immoble continuava pertanyent a un membre de la família Causa. Així va ser fins que la casa fou llegada a l’Ajuntament de Manises, ja que els seus últims propietaris van ser María Pilar Sanchis Causa, filla de José Sanchis Pertegás i Vicenta Causa Servet, i el seu home, José Casanova Dalfó.

Aquests no van tindre descendents, de manera que, a la mort de Pilar Sanchis Causa el dia 4 de juny de 1961, José Casanova Dalfó en va quedar com a únic propietari. En el seu testament, fet el dia 25 d’octubre de 1961, va establir que llegava l’immoble, el qual pertanyia per herència de la seua dona i encara es trobava pendent de ser posat al seu nom, a l’Ajuntament de Manises. Aquesta última voluntat va quedar recollida en la clàusula tercera del testament:

“TERCERA.- Ordena los siguientes legados libres de gastos:

b) Lega al Ayuntamiento de Manises la casa número veintidos de la calle del Sagrario del mismo pueblo, con todo lo que contenga o deba contener de obras de arte y de cerámica, así como el Oratorio, para que sea destinada a Museo de Cerámica y de Arte con el nombre de “Museo Casanova Dalfó – Sanchis Causa”, sin que se permita en la casa vivienda alguna y quedando exceptuados de este legado los libros”.

Així és com la casa va acabar sent propietat de l’Ajuntament de Manises el qual, seguint el manament testamentari dels seus propietaris, la va destinar a museu municipal amb el nom de Casanova Dalfó-Sanchis Causa.