En l’article anterior vam parlar d’una de les qüestions que més preocupava a José Royo: la recuperació de restes de ceràmica als carrers i solars de la ciutat. Com vam apuntar, amb aquest projecte se’n volia evitar la destrucció i l’espoli, però era també una manera d’incrementar els fons del Museu. Aquest era un altre aspecte que, com a responsable del Museu, interessava al seu primer director. I és que les altres vies d’entrada d’obres ceràmiques eren escasses.

El Museu, des de la seua posada en marxa, va comptar amb una dotació anual per part de l’Ajuntament de 50.000 pessetes, tal com es va acordar en el Ple de la Corporació Municipal del dia 3 de novembre de 1967, en el qual es va crear oficialment el Museu i el seu Patronat. Però aquesta aportació resultava insuficient per a l’adquisició per compra, ja que els preus de les peces de ceràmica eren elevats i, d’altra banda, José Royo considerava inapropiat emprar aquests diners per a eixe propòsit quan, al subsòl de la mateixa ciutat, hi havia una gran quantitat de ceràmica.

És per això que l’arribada de peces a través de donacions va ser tan important per al Museu. El mateix director va establir contactes amb fàbriques com Lladró, Víctor de Nalda i altres empreses de ceràmica i veïns de Manises. Tot i que la resposta no era sempre positiva, aquest va ser un dels mitjans principals d’increment de la col·lecció. Des del Museu es va voler agrair aquesta col·laboració, de manera que als Butlletins d’Informació Ciutadana es publicaven breus ressenyes en què es parlava de les donacions rebudes i es donava les gràcies en nom de la Junta i del Museu. El mateix José Royo Vilar, al Butlletí núm. 2 de maig de 1971, donava compte de les últimes donacions i convidava tot aquell que tinguera peces de ceramistes manisers a donar-les al Museu.

Un document trobat a l’Arxiu Municipal manifesta que, per solucionar la falta de peces ceràmiques, es va recórrer també a la cessió o dipòsit. En aquest document d’octubre de 1970, l’alcalde José Morató feia una petició a la Diputació de València per demanar que es cediren algunes peces de ceràmica antiga a causa de la carència d’aquest tipus d’obres al nostre Museu.

Finalment, des de 1972, comença a celebrar-se a Manises el Concurs Nacional de Ceràmica i les obres premiades s’incorporen als fons del Museu. Gràcies a això, va formant-se una important col·lecció de ceràmica contemporània.

El cicle d’entrevistes realitzades a les persones que van estar al capdavant de la direcció de l’MCM es va tancar el passat mes d’agost, quan ens vam reunir amb Josep Pérez Camps. Vinculat al Museu des de 1979 i director durant quasi 30 anys, Josep va ser la persona idònia per parlar-nos de l’evolució del Museu.

El primer contacte de Josep amb l’MCM es va produir en 1976. Concretament, al gener d’eixe any va participar en una exposició col·lectiva que va tindre lloc al Museu. Es tractava d’una exhibició de pintures, dibuixos i gravats a la qual, com a estudiant de Belles Arts, va presentar algunes obres. Tanmateix, la seua incorporació al Museu no arribaria fins a tres anys més tard, a finals de 1979, quan Rafael Requena, un dels seus companys de facultat, el va animar a formar part del Museu. D’aquesta manera, Josep es va convertir en membre de la Junta i, prompte, va passar també a treballar com a conservador-restaurador en la catalogació i l’estudi de les peces. En principi, va realitzar aquestes tasques amb contractes temporals durant els anys 1980 i 1981. En 1982, després de superar les proves corresponents, va ocupar la plaça funcionarial d’auxiliar tècnic del Museu, convocada per l’Ajuntament de Manises. Pel que fa al càrrec de director, es considera que el va exercir oficialment des de 1984, ja que és aleshores quan apareix per primera vegada amb aquesta denominació en un document oficial. No obstant això feia temps que, de facto, desenvolupava les funcions de la direcció del Museu.

La incorporació de Josep al Museu va estar lligada a la constitució d’un centre d’estudis dins d’aquest. El Seminari d’Estudis Històrics, com va ser anomenada aquesta iniciativa, provenia d’un conjunt de joves que havien entrat a la Junta del Museu al voltant del maig del 1979. Eren Rafael Requena, Carmen Lahuerta i Rafael Sornosa, tots tres membres del grup l’Alcavor, que, amb la intenció de defensar i promoure la cultura del nostre poble, van voler posar en marxa aquest projecte prenent com a referència els centres d’estudis locals existents en altres poblacions. Josep tenia experiència en aquest àmbit, ja que era membre del Centre d’Estudis Contestans de Cocentaina i era un estudiós de la ceràmica valenciana, de la qual tenia una botiga a València. Per aquest motiu, Rafael Requena el va convidar a col·laborar i així és com Josep es va incorporar al Museu.

Els objectius del Seminari d’Estudis Històrics queden reflectits en la publicació que Rafael Requena va fer en el Butlletí Municipal de l'Ajuntament de Manises d’octubre de 1979. L’article és tota una declaració d’intencions del nou rumb que volien que agafara el Museu: vetlar per la defensa, la recuperació i la conservació dels objectes del passat; organitzar-ne l’exposició de forma ordenada, clara i didàctica, per a la qual cosa era imprescindible un treball d’investigació seriós i científic; i fer del Museu una institució viva i apreciada per la ciutadania. Finalment, aquest projecte no va prosperar com a centre d’estudis, però les seues idees van servir per encetar una sèrie de canvis en el Museu que, a poc a poc, anaren adquirint majors dimensions i convertiren la dècada dels 80 en una etapa de profundes transformacions per a l’MCM.

Aquests canvis van començar amb el replantejament del tipus de museu que Manises havia de tindre. Per a les persones com Josep, que tenien interés per la ceràmica i que no eren naturals d’aquest poble, resultava difícil d’entendre que el museu municipal de Manises no estiguera focalitzat en l’aportació més important d’aquest municipi: la ceràmica. És per això que, junt amb la resta de membres de la Junta, van decidir modificar el concepte de Museu i dirigir-lo cap a una institució especialitzada en la ceràmica de Manises que fóra capaç d’explicar la història d’aquesta activitat al nostre poble.

Per a aconseguir aquest objectiu, el primer que van fer va ser reorganitzar la col·lecció: donar-li un sentit cronològic i traure’n tots aquells objectes que no eren de ceràmica. Josep era conscient que calia, a més, elaborar un pla de compres i fomentar les donacions, ja que, en eixe moment, els fons del Museu no eren suficients per al discurs museogràfic que es pretenia establir. Com a encarregat de l’estudi de les peces, ens va contar que hi havia una bona mostra de ceràmica del segle XIX procedent del llegat Casanova Dalfó-Sanchis Causa, així com peces de finals del segle XX. Tanmateix, eren escasses les obres dels segles XV al XVIII i de principis del segle XX. Per a completar la col·lecció, Josep va considerar també necessari posar la vista en les restes arqueològiques que Manises conservava. La recuperació de materials del subsòl de la ciutat no era una novetat, però sí que ho era el plantejament, basat en el seguiment dels llocs susceptibles de contindre material arqueològic i de les obres efectuades en eixos emplaçaments, en actuar per mitjà de mètodes científics i en aconseguir un règim de protecció per al nucli antic de Manises. En aquest sentit, Josep va arribar a desenvolupar un avantprojecte per al barri d’Obradors.Per fer efectius i consolidar els canvis que havien començat a produir-se quant al concepte i la dimensió del Museu, per a Josep i els membres de la Junta era indispensable l’ampliació i la renovació arquitectònica del Museu. Per aquest motiu, des del Museu es va fer un gran esforç durant els primers anys de la dècada dels 80 per transmetre a l’Ajuntament la necessitat d’aconseguir finançament. A més, es va treballar en la redacció de documents per donar a conéixer quines eren les mancances del Museu i quins havien de ser els requisits del nou Museu. El mateix Josep es va reunir en diverses ocasions amb els arquitectes encarregats de redactar el projecte arquitectònic. Això, des del seu punt de vista, va ser molt important, ja que va permetre construir un edifici a la mesura de les idees i les exigències de la direcció i de la Junta del Museu. Per a Josep, els majors encerts van ser: la creació d’un espai continu i d’un recorregut seqüencial apropiat per al discurs cronològic del Museu i que aprofitava al màxim els metres disponibles; la integració i el respecte de l’edifici antic, del qual s’eliminaren els elements arquitectònics afegits i es recuperaren i conservaren elements originals; i, finalment, la possibilitat d’instal·lar nous serveis (taller de restauració, biblioteca, sala d’usos múltiples i diversos magatzems).

Per concloure la nostra entrevista amb Josep, vam parlar del pla museogràfic. Amb formació universitària, Josep era coneixedor de la bibliografia existent en aquest camp i és per això que va ser l’encarregat de confeccionar-lo, amb la col·laboració de Rafael Requena en l’apartat de senyalització. Es tractava del primer pla raonat que el Museu disposava per a reglamentar-ne el muntatge i el funcionament. D’una banda, recollia com havia d’executar-se la instal·lació de la col·lecció dins del nou espai arquitectònic. De l’altra, establia quines eren les funcions que, des d’eixe moment, assumia el Museu (adquisició, conservació, estudi, exposició i difusió) i com les desenvoluparia. Va ser un document fonamental per a l’ordenació del Museu en aquell moment i continua sent la base de l’organització actual, d’ací la seua importància. Josep va destacar el fet que preveia el muntatge d’una sala de tecnologia per a explicar l’origen i la composició de les matèries primes, així com els diversos sistemes de producció emprats a Manises, a través de l’exposició de les ferramentes i les màquines originals que s’havia aconseguit recuperar. També incloïa la conformació d’una biblioteca especialitzada en ceràmica i dirigida tant a l’ús intern del Museu com a donar un servei de consulta als usuaris que ho necessitaren. Finalment, preveia la creació d’un taller de restauració on, gràcies a la tasca de Sara Blanes, s’ha pogut intervindre i recuperar gran part del patrimoni ceràmic de la ciutat.

L’any 2013 Josep es va jubilar i va deixar el seu lloc com a director del Museu i un llegat de més de tres dècades de treball i investigació. Amb aquestes últimes línies, volem destacar la seua aportació i tasca no només en el Museu, sinó també en el camp de la ceràmica en general.

Museu de Ceràmica de Manises Ana García Palacios Llicenciada en Història de l’Art

Amb aquest article donarem a conéixer la manera en què el Museu es distribuïa i aprofitava l’espai arquitectònic de què disposava en la seua primera època, abans de la seua reforma i ampliació.

PLANTA BAIXA

Vestíbul

Pel que fa a aquesta part del Museu, havia sigut reformada per a la seua inauguració, i va adquirir, des d’un primer moment, l’aspecte que ens mostra la fotografia que apareix al catàleg editat pel Museu en 1969. Com podem observar, les parets s’havien xapat fins a mitja altura amb taulells, els quals van ser realitzats per la fàbrica de José Gimeno Martínez. També d’aquesta empresa havien eixit els taulells del tipus olambrilla que, combinats amb rajoles roges, conformaven el paviment de l’entrada. Finalment, per donar pas a la cuina, s’havien alçat tres arcs en rajola vista: un central més gran, on es va instal·lar una porta de fusta i vidre, i dos de menys grandària, que el flanquejaven i que van ser utilitzats a mode de nínxol per col·locar-hi dues escultures. La fotografia de la dreta, presa en 1982, demostra que aquesta zona es va mantindre en les mateixes condicions fins a la reforma.

Cuina

Es tracta de l’espai ocupat per la cuina-menjador de l’edifici original del segle XVIII. Tanmateix, aquest no n’era l’aspecte originari, ja que l’aparença que mostra actualment és resultat de les actuacions que es van escometre durant l’any 1967 per a la inauguració del Museu. Segons la documentació conservada, aquest espai havia de convertir-se en una sala dedicada al ceramista José Gimeno Martínez. Per aquesta raó, la seua ornamentació va consistir en un alt sòcol de taulells que reproduïa la ceràmica popular valenciana dels segles XVIII i XIX, ja que era en el camp de la recuperació d’aquest tipus de ceràmica on aquest artista maniser havia destacat. S’hi va col·locar la següent dedicatòria: “Sala del Ceramista Manisero José Gimeno Martínez. Artesano Ejemplar”. En concret, la sala recrea la configuració i la decoració de les cuines de les cases senyorials valencianes dels segles XVIII i XIX, per la qual cosa els taulells que la revestixen reprodueixen escenes dels costums culinaris de l’època. Com a lloc on s’homenatjava a José Gimeno Martínez, va ser la seua fàbrica l’encarregada de realitzar aquesta obra, així com els taulells del tipus olambrilla, que, combinats amb rajoles roges, en conformaven el paviment.

Abans de la reforma del Museu de 1983, la cuina donava pas al pati que s’estenia en la part posterior de la casa. La porta per la qual es produïa aquesta connexió és la mateixa que es conserva hui en dia en eixe mateix emplaçament. A la dreta d’aquesta porta, just on hui està ubicat el nínxol que acull les últimes peces ingressades en el Museu, es trobava l’accés a les sales del Museu situades en la planta baixa. Finalment, cal assenyalar que, com es pot vore en la fotografia de l’esquerra recuperada del Llibre de Festes Patronals de 1972, la cuina estava connectada amb el despatx de direcció del Museu a través d’una porta situada en l’espai que ara ocupa la vitrina on s’exposa una mostra de peces de forma produïdes al taller de José Gimeno Martínez.

Despatx

El despatx de direcció estava ubicat en el mateix lloc en el qual continua hui en dia. L’únic canvi que presenta en l’actualitat és que aleshores existia una connexió entre aquest i la cuina, ja que el lloc que hui ocupa la vitrina amb peces del taller de José Gimeno Martínez era una porta per la qual es podia entrar al despatx i eixir-ne. La portada gòtica que emmarca l’accés al despatx des del vestíbul formava part de la casa des de finals del segle XIX, i, probablement, va ser el matrimoni format per José Sanchis Pertegás i Rosa Causa qui el va incorporar. Perquè aquest element no havia sigut realitzat ex professo per a aquesta casa, sinó que procedia del Palau de Mossén Sorell, edifici gòtic del barri del Carme de València que, en 1878, va patir un devastador incendi. Tot i que aquest succés el va deixar en estat de runa, es van poder recuperar xicotetes peces arquitectòniques, entre les quals es trobava aquesta portada.

Sales planta baixa

Encara que parlem de sales, el Museu no disposava d’un conjunt de sales en sentit estricte, sinó que consistia en un espai allargat, bastant estret i sense cap tipus de divisió. S’hi accedia, com ja hem dit, a través d’una obertura situada en la cuina, just on hui està ubicat el nínxol que acull les últimes peces ingressades en el Museu. Des d’eixe punt, s’estenia paral·lelament al pati fins a arribar al mur que donava al carrer Nord. En eixe punt continuava cap a l’esquerra un tros més, paral·lelament també al pati. Acabava just després d’una porta d’eixida al pati, on s’havia col·locat un plafó que servia de separació entre el Museu i la Biblioteca. Com podem observar en les fotografies que ens mostren l’aspecte del Museu abans de la reforma, les parets i el sostre estaven pintats de blanc i la il·luminació consistia en una sèrie de plafons rectangulars adossats al sostre. El terra estava format per rajoles roges i quadrades emmarcades per una sanefa de taulells rectangulars amb decoració vegetal policroma, possiblement encarregats també a la fàbrica de José Gimeno Martínez. Aquest tipus de paviment es conserva encara hui en la biblioteca del Museu i en el xicotet magatzem adjunt a aquesta.

Pati

Durant els primers anys, el Museu disposava d’un pati en la part posterior. Formava part del que podríem anomenar la zona de serveis de l’antiga casa i consistia en un espai rectangular i obert a l’aire lliure. El pati es va mantindre com a part del Museu fins la reforma de 1983. Tanmateix, no s’hi exhibien peces, sinó que estava ornamentat amb plantes. Enmig hi havia una font. Tot i que no en coneixem l’origen, el més probable és que estiguera ja a la casa, ja que sabem que un dels treballs realitzats durant les obres efectuades en 1967 per a la inauguració del Museu va consistir en el seu condicionament. Hui en dia, la font està instal·lada al centre del claustre de la Casa de la Cultura. La fotografia de la dreta, permet vore al fons el pati i la font. L’accés principal al pati es feia des de la cuina, a través de la porta que actualment continua instal·lada en eixe mateix lloc. El segon es trobava a l’altra banda del pati, on una xicoteta porta comunicava amb les dependències de la part posterior, en les quals estava ubicat el Museu.

Biblioteca Municipal

La Biblioteca Municipal de Manises va estar ubicada en les dependències del Museu des de març de 1968. Ocupava un espai independent, al qual s’entrava a través de la xicoteta porta que hi ha a l’esquerra del portó principal del Museu. Hui en dia, aquesta porteta, oberta a principis del segle XX, està cegada, ja que el vestíbul al qual donava accés ha sigut reutilitzat com a magatzem. Aquest xicotet rebedor s’obria a l’esquerra per donar pas a la Biblioteca pròpiament dita. Tot i que era un poc més ampla en aquest primer tram, la Biblioteca no era més que un espai rectangular i estret que s’estenia paral·lelament al pati fins al carrer Nord, on dóna la part posterior de la casa. En eixe punt es tornava a eixamplar, perquè continuava cap a la dreta un trosset més fins a arribar al plafó que la separava del Museu.

Per les fotografies i descripcions que hem trobat sobre la Biblioteca, el primer tram estava dedicat a la lectura infantil i juvenil. El segon, a la lectura d’adults, i, el tercer, es reservava a la lectura de revistes. En aquest últim espai, on ja hem dit que l’espai deixava de ser tan estret, hi havia unes butaques, així com el taulell per atendre els usuaris. Les diverses taules i cadires estaven situades deixant un corredor a cada costat, mentre que, a les parets, es disposaven les prestatgeries.

L’estretor, la humitat i l’escassesa de llum d’aquesta ubicació dificultaven el funcionament de la Biblioteca. Aquestes deficiències, sumades al fet que el Museu anava a ser ampliat, per a la qual cosa s’havia projectat utilitzar tot l’edifici, van propiciar el canvi d’emplaçament de la Biblioteca, la qual va ser traslladada a les acaballes de 1981 i el començament de l’any 1982 al col·legi Félix Rodríguez de la Fuente.

Escala

L’escala era un element fonamental de l’edifici original construït a finals del segle XVIII, ja que era l’únic lloc pel qual s’accedia al primer pis i al segon de la casa. La seua importància va continuar durant els primers anys del Museu, quan la seua utilització era necessària per poder visitar les plantes altes del Museu. Actualment, els visitants l’utilitzen per a tornar a l’entrada principal, una vegada finalitzat el recorregut per les diferents altures del Museu, a les quals arriben a través de l’edifici nou.

A principis del segle XIX, quan la casa va passar a mans de José Casanova Dalfó i Pilar Sanchis Causa, se li va col·locar un baranatge nou. Així mateix, es van incorporar els taulells de format apaïsat decorats amb orles policromes que podem observar en la part davantera dels graons. Aquestes rajoles, que daten del segle XVIII, es coneixen com taulells de contrapetja i eren típiques de les cases valencianes d’eixa centúria. Aquestes modificacions van formar part del conjunt de canvis que aquest matrimoni va efectuar en la casa per tal de donar-li un aire més senyorial.

L’aspecte de l’escala ja no ha canviat des que es van realitzar aquestes transformacions. Únicament es va procedir a la substitució de les rajoles roges que cobreixen la part superior dels escalons per unes de noves. Aquesta actuació va formar part dels treballs de reforma executats en 1967 per a l’obertura del Museu.

PRIMERA PLANTA

La primera planta disposava de tres sales d’exposició. La primera estava dedicada a les peces dels segles XIX i XX, ja que la planta baixa acollia els períodes cronològics anteriors, des del segle XV fins al XVIII. La segona sala era la coneguda com a sala de reflex metàl·lic. Es tractava d’un espai a l’entrada del qual s’havien instal·lat dos arcs produïts per la fàbrica de Juan Bautista Huerta. Aquests se sustentaven sobre columnes, de manera que conformaven una composició d’estil arabitzant que servia d’ambientació a les obres que s’hi exhibien. Aquestes consistien en peces de pisa daurada dels segles XIX i XX, entre les quals es trobaven obres del mateix Juan Bautista Huerta.

La tercera sala estava dedicada a l’exposició de les obres premiades en els Concursos Nacionals de Ceràmica, com podem vore a la fotografia de la dreta. Aquest espai disposava d’una porta per la qual es podia accedir a una terrassa que s’estenia sobre les sales que el Museu ocupava en la planta baixa. Finalment, la primera planta tenia un espai emprat com a magatzem, el qual es corresponia amb el que havia sigut l’arxiu-biblioteca i el menjador de la casa abans de convertir-se en Museu.

SEGONA PLANTA

La segona planta consistia en un espai sense cap divisió, que era utilitzat com a pinacoteca i com a lloc per al muntatge d’exposicions temporals. Això demostra que, en un primer moment, el Museu donava cabuda no només a peces ceràmiques, sinó també a altres objectes d’art, com són les obres pictòriques. Una part del llegat Casanova Dalfó-Sanchis Causa estava format per col·leccions de pintura i a més, en els anys 70, el Museu havia rebut una important donació feta pel pintor maniser Luís García Oliver. Una selecció de tot aquest fons pictòric, entre el qual hi havia sobretot llenços i taules a l’oli, gravats, litografies i xilografies, es va ubicar en la segona planta. Un fullet de propaganda editat pel Museu en 1975 esmentava com a part de la col·lecció: “sala de pinturas, óleos, retratos, exlibris, etc.” i “tablas primitivas, obras del XVI que siguen modelos estilísticos del gótico”. Així mateix, com ja hem dit anterioment, el segon pis va ser l’espai triat per acollir exposicions temporals, entre les quals es trobava la de les peces del Concurs Nacional de Ceràmica, que es va celebrar anualment des de 1972. Aquest fet obligava a retirar temporalment les pintures durant la celebració del certamen, per tal d’habilitar la segona planta com a espai expositiu. Finalment, cal assenyalar l’existència d’una porta que permetia accedir a una terrassa ubicada sobre el magatzem del primer pis.

Museu de Ceràmica de Manises Ana García Palacios Llicenciada en Història de l’Art

L’edifici que ocupa l’MCM, situat al carrer Sagrari 22 de Manises, era la vivenda que José Casanova Dalfó i Pilar Sanchis Causa, matrimoni establit a València, feien servir durant les seues visites al nostre poble. Es tractava, per tant, d’un immoble amb funcions domèstiques que no comptava amb les condicions necessàries per a acollir un museu. A més, des que, en 1962, va passar a mans de l’Ajuntament de Manises, fins que, en 1967, va ser oberta com a Museu, van transcórrer cinc anys, durant els quals la casa va romandre tancada. Va ser imprescindible, per tant, fer treballs d’adaptació i reparació amb l’objectiu de reconvertir la vivenda en museu.

Les primeres obres es van dur a terme al llarg del 1967. Van estar destinades a adaptar la casa a la seua nova funció cultural i van permetre la inauguració del Museu a finals d’aquest any. Es van concentrar en el condicionament de la planta baixa i es van dividir en tres actuacions diferents.

La primera d’aquestes va consistir en treballs d’obra i va ascendir a la xifra de 29.410,20 pessetes. Com que es tractava d’una quantia menor, que no sobrepassava les 30.000 pessetes, va ser adjudicada de forma directa al constructor Guillermo Doménech Aparicio. El 8 de maig de 1967 es va signar el contracte corresponent, en què es va establir un termini d’execució d’un mes.

La segona actuació sobre l’edifici va ser de major envergadura. Segons el pressupost subscrit per l’arquitecte municipal Rafael Tomás Carrascosa, s’elevava a la quantitat de 358.276,60 pessetes. Es repartien en un total de 25 conceptes, entre els quals trobem treballs d’obra, fontaneria, pintura i electricitat. És per això que, en aquest cas, l’adjudicació es va fer mitjançant una subhasta. Tanmateix, el procés de licitació va quedar desert tant en primera com en segona convocatòria, la qual cosa va provocar que, finalment, les obres foren atorgades novament de forma directa al constructor Guillermo Doménech Aparicio. El contracte es va fer efectiu el dia 1 de setembre de 1967, i, en aquest cas, tenia un període màxim d’execució de dos mesos.

La tercera actuació va consistir en el xapat de les parets de la cuina i del vestíbul, així com la col·locació, als pisos dels mateixos espais, de taulells de tipus olambrilla (taulells decoratius d’uns set centímetres de costat que es combinen amb rajoles rectangulars, generalment roges, per formar paviments i revestir sòcols). La cuina es va dedicar al ceramista local José Gimeno Martínez. Així ho havia proposat el regidor de Cultura, Vicente Ferrís, a la corporació municipal, després d’obtindre el consens de la Junta Local de Cultura i Art, comissió constituïda en 1966 amb el vistiplau de l’Ajuntament, a proposta de J. M. Moreno Royo, i presidida pel mateix Ferrís com a regidor de Cultura.

Com a sala dedicada a José Gimeno Martínez, la seua ornamentació va consistir en una decoració en taulelleria que reproduïa l’estil de la ceràmica popular valenciana dels segles XVIII i XIX. A més, s’hi va incloure la dedicatòria: “Sala del Ceramista Manisero José Gimeno Martínez. Artesano Ejemplar”. Per aquest motiu, es va voler que l’obra fóra realitzada per la mateixa fàbrica de José Gimeno Martínez, encara que, pel seu cost, que s’havia xifrat en 204.000 pessetes, no procedia fer-ne una adjudicació directa. Per a poder prescindir dels tràmits de la subhasta, o del concurs-subhasta o concurs, s’hi van haver de presentar diversos informes, en els quals s’exposava que, en atenció als esbossos presentats, calia concedir els treballs a la fàbrica esmentada si es volia que les obres foren realitzades amb l’estil adequat.
És necessari aclarir que, tot i que als documents es parla de manera reiterada de José Gimeno Martínez, l’artista havia faltat al mes de juny d’aquell mateix any 1967. És improbable, per tant, que l’obra fóra executada per ell. Per aquest motiu, tal com ens han comentat els seus néts, potser que els taulells foren realitzats per algun dels fills de José Gimeno Martínez: Vicente o Manuel Gimeno Aguilella.

El contracte de les obres va ser subscrit el 12 de setembre de 1967 per Manuel Gimeno Aguilella, gerent de la societat “Cerámica Valenciana José Gimeno Martínez”. El termini d’execució fixat va ser de tres mesos. Va estar acabada per a l’acte d’inauguració del Museu el 26 de novembre de 1967, tal i com mostren les fotografies que es conserven d’eixe dia.

Una vegada inaugurat el Museu, s’hi van continuar realitzant treballs de reparació i condicionament. Així ho demostren els pagaments a què va fer front l’Ajuntament de Manises en els anys 1968 i 1969, entre els quals, i a càrrec de la partida destinada al Museu, trobem factures referents a feines de pintura i fusteria, a reformes en la instal·lació elèctrica i a diverses obres menors. D’aquesta manera, l’edifici seguia transformant-se i aconseguia millorar les seues condicions inicials. És per això que, dos anys després de l’obertura, concretament el 4 de maig de 1969, es va fer una nova inauguració de la planta baixa.

Dos mesos més tard, en juliol de 1969, Vicente Ferrís va anunciar al Programa de Festes de Manises que prompte començarien també treballs de reforma en la primera planta. L’objectiu era habilitar noves sales per a l’exposició de peces i ampliar, d’aquesta manera, l’espai que ocupava el Museu.

L’arquitecte municipal, Rafael Tomás Carrascosa, va ser l’encarregat d’elaborar el pressupost, que ascendia a un preu total de 380.621,75 pessetes. Per tant, l’adjudicació es va fer mitjançant una subhasta. Aquesta va tindre lloc al mes d’octubre i hi van optar dos candidats. D’una banda, Manuel Flores Serrano i José Baeza Pastor, els quals van licitar per un preu de 375.492,16 pessetes. I, d’altra banda, Guillermo Doménech Aparicio, que va licitar per 335.000 pessetes. Va ser a aquest segon constructor a qui, per ser el millor postor, li van ser concedides les obres, les quals havien de ser realitzades en el termini de sis mesos. En el transcurs d’aquests treballs i com a complement d’aquests es va haver de redactar un nou projecte. Com el seu cost, 49.000 pessetes, no superava el 20% de l’import total de l’obra, es va adjudicar directament a Guillermo Doménech Aparicio.

En febrer de 1970, concretament el dia 17, el regidor de Cultura va dirigir una moció a la corporació municipal per comunicar la imminent finalització de les obres i proposar que la nova planta del Museu quedara oberta al públic en març. Tanmateix, això no va ser possible, ja que al maig de 1970, Vicente Ferrís es dirigia novament al Ple de la corporació municipal per demanar que es fixara una data d’inauguració. El regidor proposava algun dels primers dies de les Festes Patronals, de manera que la primera planta quedara oberta al públic des de l’inici de les Festes. En la sessió de 27 de maig de 1970, la comissió permanent de l’Ajuntament va resoldre que fóra el mateix Vicente Ferrís qui decidira el dia de la inauguració. Aquesta va tindre lloc el 10 de juliol de 1970, després de l’ofrena floral a la Mare de Déu dels Desemparats en la parròquia de Sant Joan Baptista.

El dia 3 de novembre de 1967, en virtut del mateix acord municipal pel qual es produïa la constitució del Museu Municipal Casanova Dalfó-Sanchis Causa, tenia lloc la creació d’un patronat per a gestionar-lo.
Els primers components d’aquest òrgan van ser:

President: Francisco Gimeno Adrián, alcalde de Manises
Secretari: Sergio Luego Díez, secretari de l’Ajuntament
Vocals:

• Vicente Ferrís Soler, regidor de Cultura i Art
• Amadeo Gimeno Adrián, regidor d’Ensenyament i Instrucció
• Antonio Gallego Serra, regidor de Turisme
• José María Moreno Royo, regidor de Festejos
• Alfonso Blat, director de l’Escola de Ceràmica de Manises
• Ángel Trinidad Mateo, director de la Secció Delegada d’Ensenyament Mitjà
• Eugenio Giner, director de la sucursal de Manises de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia
• Vicente Catalá Díez, mestre nacional
• Julia Muñoz Puchalt, mestra nacional
• Marcial Marco Sebastián, ceramista
• Jesús Escobar Folgado, ceramista
• Carlos Sanchis García, fotògraf
• José María Marticorena Ruiz, corresponsal a Manises del diari Levante
• Vicente Gallego Orts, corresponsal a Manises del diari Las Provincias

Aquestes persones van ser citades el dia 18 de desembre de 1967 per obtindre la seua conformitat. En la reunió, que va tindre lloc al Museu, després de llegir l’acord adoptat pel Ple municipal el 3 de novembre, tots els membres designats van acceptar el seu nomenament i van agrair a la corporació l’honor que això suposava. Per la seua part, l’alcalde va manifestar que delegava en Vicente Ferrís la presidència del Patronat, de manera que el regidor de Cultura es va convertir en el màxim responsable del Museu. Finalment, es va prendre com a primer acord que, per a la pròxima sessió, es duguera redactat el Reglament per al Règim i Govern del Museu.

La utilització de la paraula patronat des de la seua fundació, però, no ens pot confondre sobre el caràcter i la capacitat d’actuació d’aquest organisme. El Patronat del Museu no era una entitat autònoma amb competència per a gestionar directament el Museu, ni tampoc un òrgan de govern de cap fundació vinculada al Museu.

Es tractava simplement d’un grup de persones que marcaven els criteris de funcionament del Museu i vetlaven per la seua bona marxa. Per a dur a terme aquesta comesa es reunien en Junta amb certa periodicitat. Hi tractaven qüestions relatives a la col·lecció, l’exposició, el personal, els recursos econòmics i, en definitiva, tots aquells assumptes que afectaven l’activitat diària del Museu.

Per aquest motiu, l’aprovació de les decisions que s’hi acordaven depenien de l’Ajuntament. Així mateix, el Patronat no tenia un patrimoni propi, sinó que els recursos de què disposava consistien en la dotació econòmica anual subministrada per l’Ajuntament. Per últim, els seus membres eren nomenats pel consistori.

Cal assenyalar que ningú d’ells rebia cap tipus de retribució econòmica, ja que el càrrec de membre del Patronat no va ser mai remunerat sinó voluntari. La seua composició, des del primer moment, va agrupar, d’una banda, components de la corporació municipal, i de l’altra banda, persones sense càrrec polític.

Aquestes últimes van ser generalment ceramistes, professors, gent amb estudis de ceràmica i art… En definitiva, persones amb diferents vinculacions amb la ceràmica o simplement interessades per la història i la ceràmica de Manises.

Per part de l’Ajuntament, la representació era exercida pels diferents regidors, entre els quals, per delegació de l’alcalde, presidia el Patronat i n’era el màxim representant el de Cultura. Les tres persones que van ocupar aquest càrrec van ser: Vicente Ferrís Soler, José Luis Vilar Verdejo i Francesc Ribas. Durant la regidoria d’aquest últim, la situació va canviar i la presidència va passar, per designació de l’alcalde, a mans de Rafael Requena Díez. Ell, que aleshores era membre no polític del Patronat, va ser l’últim president de la Junta, la qual es va deixar de convocar al voltant de l’any 1996.

En la sessió plenària del dia 7 de març de 1962, es donava compte i s’acceptava el llegat que José Casanova Dalfó i Pilar Sanchis Causa havien instituït a favor de l’Ajuntament de Manises. Un llegat que consistia en la casa que ell i la seua dona tenien al carrer Sagrari, núm. 22, de Manises, així com en la col·lecció d’obres d’art i ceràmica que hi contenia, i que estava condicionat a la creació d’un museu municipal amb aquests béns mobles i immobles. Per aquest motiu, podem establir aquesta data com l’inici del procés de constitució de l’MCM.

Prèviament, Vicente Javier Albiol Ballester, marmessor testamentari de José Casanova, havia notificat a l’alcalde de Manises, José María Tadeo Sanchis, l’última voluntat del matrimoni, mitjançant una còpia parcial del testament expedida pel notari Enrique Molina Ravello. En l’esmentada sessió, el secretari de l’Ajuntament, Ricardo Andrés Medina Calvete, va llegir aquest document i va exposar els motius pels quals l’Ajuntament justificava la decisió d’acceptar el llegat. Aquests van ser, en primer lloc, que els ajuntaments tenen plena capacitat jurídica per a succeir per testament i adquirir i posseir béns de tota classe d’acord amb el que estableix la llei. En segon lloc, que, tot i tractar-se d’un llegat modal amb obligació o càrrega, és a dir, que determinava de manera imperativa la finalitat o l’objecte per al qual s’instituïa el llegat, la limitació imposada per José Casanova (destinar la casa a museu) no resultava onerosa per a l’Ajuntament. Ans al contrari, la donació incrementava el patrimoni municipal de manera gratuïta i permetia complir una de les funcions específiques de l’activitat municipal: la instrucció i la cultura i el foment de museus i manifestacions artístiques, històriques i de qualsevol altra índole que satisfaça una necessitat general i una aspiració ideal, ja siga en el camp material o en l’espiritual.

En la mateixa sessió, per tal de fer complir aquest acord, es va decidir per unanimitat autoritzar a l’alcalde i al secretari de l’Ajuntament que, com a representants legítims del consistori, adoptaren les disposicions necessàries per fer efectiu el llegat. És per això que se’ls va facultar a lliurar, signar i autoritzar tots els documents que foren necessaris.

Finalment, la corporació va aprovar que, com a mostra de l’agraïment a José Casanova Dalfó, se li donara el seu nom a un carrer de Manises. Aquest reconeixement, segons puntualitzava l’acta de la sessió, es feia no només com a agraïment pel llegat, sinó per tota la sèrie de proteccions que José Casanova havia dispensat al nostre poble al llarg de la seua vida.

El següent pas en el procés de constitució de l’MCM va ser la formalització de l’escriptura d’entrega del llegat, fet que va tindre lloc el dia 26 d’abril d’eixe any. Per a dur a terme aquesta comesa, José María Tadeo Sanchis i Ricardo Andrés Medina Calvete van comparéixer davant del notari Enrique Molina Ravello. També estava present Vicente Javier Albiol Ballester, que, com a marmessor testamentari de José Casanova, era la persona encarregada i facultada per a executar el testament.

D’aquesta manera, Vicente Javier Albiol feia entrega del llegat, i l’alcalde i el secretari de l’Ajuntament de Manises l’acceptaven i ratificaven així l’acord de la corporació. D’altra banda, Enrique Molina Ravello, com a notari, recollia per escrit aquest acte i formalitzava la corresponent escriptura d’entrega, de la qual, després de la lectura, donava fe. Finalment, els tres atorgants la van aprovar.

D’aquest document, que va quedar conservat en el protocol d’escriptures d’Enrique Molina Ravello, en va expedir una primera còpia el mateix notari el dia 26 de maig de 1962 a petició de l’alcalde de Manises.

Al Ple de l’Ajuntament del dia 9 de maig de 1962 es va donar compte de la firma de l’escriptura d’acceptació del llegat i es va establir que una comissió composta per l’alcalde i els regidors Vicente Vilar Royo, Cayetano Soler Zorrilla i Vicente Mora Vilar, s’encarregara dels estudis i de les gestions pertinents per a obtindre el major aprofitament possible del llegat i respectar-ne les condicions.

No obstant, el procés de constitució de l’MCM no va finalitzar amb l’acceptació del llegat Casanova Dalfó-Sanchis Causa per part de l’Ajuntament de Manises. Ans al contrari, amb aquest començava un llarg període d’idees i projectes que no es farien efectius fins al 1967, quan el Museu es va constituir oficialment i va ser inaugurat.

L’impuls que vertaderament va propiciar la transformació de la casa dels Casanova Dalfó-Sanchis Causa en museu municipal va arribar en 1966. Eixe any es va constituir, a proposta de José María Moreno Royo i amb el vistiplau de l’Ajuntament, una Junta Local de Cultura i Art formada per un conjunt de veïns del nostre poble, entre els quals es trobava el mateix Moreno Royo, que n’era el secretari, i el regidor de Cultura, Vicente Ferrís, que n’era el president. Aquesta comissió va posar en marxa les accions necessàries per fer realitat el Museu.

Aquestes actuacions van consistir, per una part, en posar a punt la casa per adequar-la com a espai expositiu, per a la qual cosa, al llarg de l’any 1967, es van escometre diversos treballs de reforma en la planta baixa de l’edifici. D’altra banda, es van realitzar els tràmits oportuns per formalitzar la creació del Museu. El 30 d’octubre de 1967, el secretari de l’Ajuntament de Manises, Sergio Luego Díez, redactava un escrit dirigit a la corporació municipal en què demanava que s’acordara oficialment la constitució del Museu per poder legalitzar-ne així la situació. Alhora, sol·licitava la formació d’un Patronat per a dur a terme la gestió i assenyalava la conveniència que l’Ajuntament destinara una aportació anual que en permetera el manteniment. Finalment, expressava la necessitat d’instar a la Direcció General de Belles Arts el reconeixement del Museu per tal de donar plena vigència jurídica a la nova institució i per poder també demanar al Ministeri ajudes per a sufragar les despeses que havia suposat per a l’Ajuntament l’execució de les obres de reforma.

Aquestes qüestions van ser abordades en el Ple celebrat per l’Ajuntament el dia 3 de novembre de 1967, i la corporació municipal va aprovar per unanimitat cadascuna. En primer lloc, es va acordar que es comunicara a la Direcció General de Belles Arts la posada en marxa del Museu. En segon lloc, es va decidir destinar 50.000 pessetes anuals del pressupost municipal ordinari per a mantindre’l. En tercer lloc, es va nomenar els membres que havien de formar el Patronat.

El pas final del procés de constitució del Museu va ser inaugurar-lo. L’acte en què aquesta nova institució va ser presentada al públic va tindre lloc el 26 de novembre de 1967, amb motiu de la celebració del II Concurs Provincial de Ceràmica de l’Obra Sindical d’Artesania.